Raúl González Pérez

1º Batxillerat. Grup: 2

Si m'hagués de definir, només dina que sóc un home d'ofici, d'un llarg i apassionant ofici. És adir; que des de fa cinquanta-tres anys escric gaire­bé cada dia o sigui, que he fet de periodista, professió de la qual m’enorgulleixo. He escrit de tot a gairebé de tot, amb passió, bona voluntat i molts treballs, malgrat que vaig sentir una vegada Salvador de Madariaga, el gran intel·lectual i polític, que deia i repetia: "Un periodista és un personatge que és capaç d'explicar clarament una cosa que no comprèn". Es una paradoxa: el periodista ha de ser clar ha de fer-se llegir; la por de l'home que compra ais diaris és avorrir-se. L'obligació de transparència i de claredat que s'imposa el periodista és, crec jo, fonamental.

Em sembla que abans de passar endavant, haig de donar algu­nes dades sobre mi. Vaig néixer a Mataró l'1 de marc de 1922. Eren les cinc de la tarda del Dimecres de Cendra. L'instant en què començava, grotesc, melangiós i bàquic, l'enterrament de la sardina, llavors molt celebrat. Aquest naixement potser ha fet de mi aquest per­sonatge irònic, alegre i contradictori que sóc.

Sóc fill d'un militar de guarnició al regiment d'artilleria de Mataró, i vàrem arribar a Barcelona per l'exposició de 1929.

Jo tenia set anys i recordo l’enlluernament de la gran manifesta­ció i també de la ciutat per a un noi arribat de Mataró. Vaig estudiar el batxillerat fins al moment de la guerra, en què feia el quart curs. I durant la guerra vaig passar tres anys llegint amb alguns amics meus, un dels quals és Antoni Vilanova, catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona, fui d'una família d'escriptors, que em va aju­dar extraordinàriament perquè el seu pare disposava d'una biblioteca oceànica, extensa. Van ser tres anys importantíssims a la meva vida, en els quals només vaig estudiar història literatura.

Després de la guerra vaig estudiar filologia romànica a la magra Universitat dels quaranta, i vaig acabar a empentes i rodolons, des­prés de trenta-sis mesos de servei, ja que vaig ser suspès a les milícies universitàries per una paradoxal manco d'esperit militar, que es dóna molt sovint en els fills de militars professionals. Vaig escriure o les revistes universitàries i mentre feia el servei vaig tenir l’ocasió d'entrar o Destino, on vaig fer successivament de crític de toros, secretari de redacció, redactor en cap, i director;

Haig de dir; abans de passar endavant, que jo sóc un escriptor absolutament bilingüe. Vaig començar escrivint en castellà, que era la llengua de casa meva. Vaig aprendre el català fora de casa, jo que amb el meu avi parlàvem gallec, i castellà amb el meu pare, que era de llengua castellana. A causa de lo prohibició de l'ensenyament en català, l'he après en el món que m'ho envoltat i en els llibres.

Fins als anys vuitanta no he escrit habitualment en català, enca­ro que, per si pot ser d’interès, el primer text el vaig publicar el 1949: va ser un pròleg i un llibre reculí de cançons de Nadal, editades i il·lustrades per Jaume Pla, que es va publicar com a llibre de bibliòfil. Com o periodista he fet de tot, des d'enterraments –quan era redactor al Noticiero Universal-, fins a editorials polítics, passant per critiques de toros, literàries, de boxa i tennis, de ballet i música, cròniques de viat­ges i evocacions històriques, reportatges polítics i cròniques gastronòmiques. Aquestes han gaudit d'un cert èxit i m'he esmerçat a recollir-­les en vint-i-dos llibres.

Mai no havia pensat ser novel·lista, però arribat als seixanta-cinc anys -el 1987-, vaig creure que lo meva carrera periodística estava acabada, cosa amb lo qual em vaig equivocar; i em decidí a dictar una novel·la -jo no escric, sinó que parlo la meva feina-. La vaig redactor en castellà i guanyà el Premi Internacional Plaza & Janés, davant de lo meva sorpresa. Com que em va divertir molt escriure-la, des de llavors no he deixat de segregar -i dispensi'm l'expressió- dues o tres novel·les per any: sis en castellà i set en català, fins ara.

Vol a dir que el més divertit de lo meva vida és que sempre he estat una sorpresa per a mi mateix. Mai no m'he avorrit. Així, doncs, crec que sóc un home relativament feliç amb molta sort dintre de la professió. M'agrada menjar, beure, parlar amb els amics, ¡ no crec haver estat un mal conversador Sóc enemic de la intolerància ¡ de la perfecció, dels predicadors de les dietes i dels administradors de les depressions sanitoses. Gaudeixo de l'amistat i de l'amor dels animals, col·lecciono llibres i pipes d'escuma. Adoro la gent intel·ligent, perquè penso, esverat, que tenir idees aviat serà considerat com una malaltia de psiquiatre. M'agrada tractar sobre coses inútils i, sent raonable­ment realista, em fascinen les histories sobrenaturals i frueixo d'un respecte sentimental vers els fantasmes, malgrat que em fan molta por, com o Madame du Deffand, una dama racionalista del segle XVIII. Em consolo una manera absurda l'alegria d’haver arribat o no estar segur de res, ni de lo teologia ni de lo ciència, oro que s'ha demostrat que el baròmetre no té la més petita influencia en l'evolució del temps. Crec que existeixen molt pocs principis infal·libles. Un d'ells, que és una equivocació creure que els idiotes són necessàriament honrats, ¡ el segon que, malgrat tots els avenços tècnics, lo civilització ¡la multitud de noticies que ens porten els naus mitjons tècnics de comunicació, l'home continuo sent el luxe cruel del nostre planeta. No hem canviat gens en mil·lenis. Si voleu saber alguna cosa nova de l'home, feu com jo i rellegiu Montaigne.