Els seus origens hi hi que buscar-los a principis dels anys seixanta en els Estats Units de Nortamèrica, on es va idear el concepte de res descentralitzada. Segons aquesta filosofia totes les reds quedarien unides a traves de nodos o punts de confluència de varies línies. Cada nodo tindría que estar interconectat amb els altres de manera que cap fora més important que els altres en quan a la conectivitat. De manera, que si una part de la red cauria o deixes de funcionar, l'altra seguiria operativa.

La primera red construida segons aquestes característiques va ser un projecte experimental portat a carrec pel Laboratori Físic Nacional britànic en 1968. Tan sols un any després el Departament de Defensa estadounidencs aprovà que ARPA (Agència de Projectes de Investigacio Avançada) inicià l'investigació i dessarrollament de la red ARPANET, verdader embrió de l'actual Internet. Aquesta red, el principal objectiu va ser el de interconecta centres de investigació, començà a funcionar amb quatre nodos, UCLA (Universitat de Califòrnia de Los Angeles), l'Institud d'Investigació d'Stanford, l'Universitat d'Utah i l'Universitat de Califòrnia de Santa Bàrbara. D'aquesta manera, els investigadors podíen compartir investigació sense necessitat d'un contacte físic entre ells. L'ús de ARPANET amb els seus primers anys va estar restringit a usuaris militars i científics relacionats amb l'investigació armamentística.Tant va ser així que ARPA es va anomenar DARPA, afegint la D de Defensa al seu nom.

Cadascun dels 4 nodos que integraven ARPANET estava interconectat amb tots i cadascun dels altres mitjançant sis enllaços, garantitzant d'aquesta manera la comunicació descentralitzada, que es una característica fonamental per a fer que la red sigui fàcilment escalable.

Tan sols amb dos, en 1971, ARPANET hi ha tenia 15 nodos, i un any després, la red havia crescut fins als 37 nodos a EEUU, i s'havia extés fins Europa,on s'establiren dos nodos a Gran Bretanya i Noruega.

En els seus començaments ARPANET no contava amb cap estandar de comunicacions ni tampoc amb normes de control, encara que s'establia el protocòl NCP (Protocòl de Control de red). Per aquest motiu, en1974, s'aprovà el famos protocòl TCP (Protocòl de Control de Transmisió), com una versió millorada de l'anterior, que es va dessarrollar amb el temps fins a aplegar a l'actual TCP/IP (Protocòl de Contròl de la Transmisió/Protocòl d'Internet ). No obstant, fins 1983 quan, degut a la adhesió de les noves reds, s'implantarà aquest protocòl en tota la red i s'adoptarà com a estandar real.

En1979 apareguè l'Organisme per al Contròl de la Configuració d'Internet, encarregat de gestionar la red.

A principis dels anys 80, altres reds, aliènes a Internet, però de les mateixes característiques, s'uniren a la "telaranya mundial", com CSNET (Red de la Ciècia Informàtica) i BITNET (Red Perquè es el Moment).

La red europea EUNET (Red Unix Europea), creada també a principis del anys 80, s'uneix a ARPANET en 1982. Aquesta red diponia de nodes en Gran Bretanya, Dinamarca, Holanda i Suècia.

En1983, ARPANET deixa d'estar controlada pel Departament de Defensa notamericà, aïllant-se la part militar en in altra red independent anomennant-se MILNET i convertint-se ARPANET amb una red de ús i control. Amb aixó començaren a conectar-se a la red nous centres d'investigació no militars, organismes i Universitats.

En 1986 s'uneixen a la Red tres grans organismes nortamericans, la NSF (Fundació Científica Nacional), amb la seva pròpia red NSFNET, la NASA (Administració Nacional Aeronàutica i de l'Espai) i el Departament d'Energia. Es en esta época quan apareixen els primers proveedors d'accés a Internet, que oferíen servei de conexió a la Red.

ARPANET desapareguè d'Internet en 1990 sense fer cap mena de desperfecetesals usuaris de la Red.

Aquest va ser l'any d'incorporació d'Espanya a Internet. Llavors el nombre de paisos conectats a la Red va creixer contínuament fins els nostres díes.

En 1991, el Congrés dels Estats Units va permetre l'ús d'Internet a Organismes d'ensenyança no universitaris.

Un any després, en 1992, neix la ISOC (Societat d'Internet), organisme que controla i regula fins llavors la Red. També en aquell any és dessarrollà en el CERN (Centre Europeu d'Investigacions Nuclears), la WWW (Red de Alcanç Mundial), actualment el principal servei d'Internet i el més popular de tots, que genera la major part del tràfic d'informació en la Red.Fins aquell moment els unics serveis proporcionats per la Red havien segut unes versions primitives dels actuals E-mail (Correu electrònic), Telnet (conexió remota) i FTP (intercanvi de fitxers), que realment eren els necessaris per a l'objectiu en que va neixer Internet: Intercanvi d'informació entre investigadors.

Amb WWW,apareguè en 1993 Mosaic, el primer navegador web de l'història. Aquest navegador incluïa una interfaç gràfica i fou l'antecessor dels moderns, i molt més potents, Navigator, de Netscape, Explorer de Microsoft. Amb aquest nou estri s'aconseguí donar-li a WWW l'impuls necessari per a convertir-lo en el cervell que es hui en dia. A partir d'aquest moment començaren a sortir els nous navegadors, cada vegada més potents, però sempre basats amb la mateixa filosofia original: AIR Mosaic, de Spry Inc., Navigator, de Netscape i Explorer, de Microsoft.

El nombre de servidors que formen Internet ha aumentat de forma exponencial fins als nostres díes. Dels 10000 servidors en 1987, pasem a 100000 en 1989, un milió en 1992, dos milions en 1993, quasi quatre milions en 1994, més de cinc milions en 1995, fins els quasi vint milions actuals.

Internet es la red de comunicacions més famosa i important del món, la verdadera Red de Reds,composada per milers de altres reds més petites i milions d'ordinadors interconectats entre si.

Internet es un sistema mundial i descentralitzat de comunicació i intercanvi d'informació.

El seu tamany aumenta constantment a causa de la seva gran funcionalitat, el que fa que dia a dia Internet es faja més popular i descentralitzada.

Internet no es centralitzada hi ha que no existeixen gerarquies que converteix-que'n a uns més importants que a altres. Tots son iguals dins de la Red.

El concepte de red informàtica es un conjunt de computadores que estàn conectades i que es transmeteixen i comparteixen mútuament informació. Al igual que en un ordinador es realitzen transferències de dades entre els distints perifèrics, la memòria i l'unitat central de procés, podem copiar un fitxer en un disquet i traspassar-lo a un altre ordinador, igual que en les reds informàtiques s'intercavien dades de tot tipus. Però l'interconexió de computadores permeteix moltes possibilitats molt interessants i útils, el que converteix a les reds informàtiques en alguna cosa imprescindible en l'actualitat.

La gran quantitat de formes diferents en que es poden interconectar els equips informàtics fa que les reds es puguen classificar atenent a multitud de critèris: Segons el nombre d'ordinadors que la componen,la seva extensió gerarquica, la forma de comunicació que utilitzen, etc.

La manera més sencilla, i la més extesa,de classificar les reds es atenent a la zona geogràfica que ocupen.

• LAN (Red d'Area Local). Es trata de reds de tamany reduid i escàs nombre de equips interconectats que solen utilitzar-se com a sistemes de comunicació en edificis o zones geogràfiques menudes. En estes reds esl ordinadors es conecten directament entre si.
• Wan (Red d'Area Extensa). Son reds ambun nombre major d'equips conectats i ocupenextensions majors que el LAN, encara que no existeix un criteri que permeta definir d'una manera objectiva quan una red perteneix a un tipus o altre. En estes reds la conexió dels ordinadors sol realitzar-se mitjançant linies telefòniques. Estes redstambé poden interconectar-se entre si per a formar reds encara més grans.
• BUS. Es tracta d'una unica via en comú de comunicacions a la que accedeixentots els equips. Les dades que un equip envia a altres son rebudes per tots.
• ANELL. Cada equip s'encontra conectat a dos, i sols dos, de la resta,de manera que formen un anell de conexions. L'informació viatja d0un ordinador a un altre pasan per tots els que estan entre ambdos.
• ESTRELLA. Un ordinador central, o hub, realitza les tarees de control de la red i la rests dels equips es conecten únicament a aquest, de manera que tota l'informació pasa a traves d'ell.
• ARBRE. Cada ordinador es troba conectat a uns quants dels de mes en una estructura gerarquitzada en forma d'arbre.
• HÍBRIDA. Es tracta d'aquelles reds que adopten una forma que no ajusta a ninguna de les mencionades avanç. Es poden considerar com LAN formades per l'unió de varies LAN més petites.

En les petites reds privades de empreses, etc.,conegudes com"d'area local",cada ordinador comparteix els recursos dels altres d'una manera que sols pot ser centralitzat, quan existeix un servidor de red (o més), o descentralitzat,quan tots els llocs tenen la mateixa importancia geràrquica. Açó no significa que la comunicació de reds descentralitzades impideixca que haja llocs amb més privilegis que altre a l'hora d'accedir a l'nformació.

Per un altre lloc, el fet de que Internet siga una red descentralitzada, fa que ningú siga menos que ningú dins d'ella, i aixíexteix en el ciberespai informació de tot tipus, i que estiguen conectades a ella multitud d'organitzacions públiques i privades, de manera que podem encontrar biblioteques que ens permeteixin consultar els seus continguts, pàgines d'empreses de tot el món, etc.

Es un conjunt de regles que es defineixen com a de fer-se una comunicació entre dos equips, com a de codificar-se l'informació, com a de trasmetre's i, totes les pautes que aquest equips tinguen que coneixer per a que la comunicació entre ells siga efectiva, independentment de la forma de funcionament interna de cadascun.

Un protocòl de comunicacions consisteix en el conjunt de mètodes que s'utilitzen en la transmissió de dades, i pot aplicar-se el seu concepte al canvi d'informació entre un disc dur i la memòria d'un ordinador, l'enviament d'un fax per radió, o l'intercanvi de dades en Internet.

Dit d'un altra manera, i aplicant a les reds informàtiques, un protcòl de comunicacions fa que varies computadores interconectades utilitzen el mateix mètode per a transmitir-se l'informació, amb l'objectiu de de que aquesta siga reconeguda per totes.D'aquesta manera es pot dir que parlen el mateix idioma.

Però l'interrelació entre equips informàtics es molt complicada i compren aspectes tan diferents com la forma en que transmeteix l'informació per el mig de la comunicació, la forma d'identificar al destinatari d'aquesta entre el conjunt d'ordinadors, o el simple fet de definir que significa el conjunt de uns i zeros que li apleguen. Per aixó, en les reds actuals no intervé un únic protocòl, si no un grup d'ells que, amb el seu funcionament conjunt, defineix totes les característiques necessaries per a la correcta comunicació.

Protocòls de comunicacions: EL TCP/IP (Protocòl de contròl de la Trasmisió/Protocòl d'Internet).

En multitud d'ocasions ha segut definida com la "Red de Reds" i, atenent a la seva estructura es la millor definició de la Red. Internet no es més que un cúmul de reds i subreds de tot tipus, formes i tamanys, interconectades directa o indirectament: La LAN conectades amb WAN, WAN diferents interconesctades (Telefònica, GSM,

X-25, etc.), servdors conectats directamnet o través de subreds, etc. La topologia d'Internet es un autèntic embrull de sistemes units a un node aparentment caòtic.

L'estructura bàsica d' Internet, el que podríem anomenar l'esquelet de la Red, esta compsada per multitud d'equips anomenats routers conctats entre si.

Un router, o encaminador, es un sistema que interconecta varies línies de comunicació amb tants altres equips i realitza tasques de encaminament de l'informació. Quan hi arriva un paquet per una de les linies, comprova a quina direcció IP va destinada i determina, segons l'informació de que disposa,per quina de les demes conexions ha d'enviar-lo, per a que arrivi al seu destí de la manera més ràpida possible.

Aquests routers es troben conectats, a més d'altres routers, als diferents sistemes que poden formar part de la Red: WAN, reds d'area local, backbones, equips independents, o altres equips d'interconexió, com gateways o bridges.

Els bridges, o ponts, i els gateways, o pasarel•les, són equips que permeten interconectar dos LAN, que poden ser de diferent tecnologia i gastar diferents protocols, realitzant les tasques de encaminament entre elles i de compatibilització de protocols.

Tota aquesta estructura es totalment compatible en qualsevol forma física de comunicació, hi ha que s'aplica el protocòl TCP/IP, que es independent del mitja físic. Per açó, les linies de comunicació entre els nodes o servidors que componen Internet poden ser de lo més variat: Linies telefòniques convencionals, telefonia mòvil digital, RDSI, radio o inclús comunicacions vía satèl•lit.

Esta topologia quasi anarquica es deguda a la forma en que Internet, fins els 4 primers nodes que la componien, ha anat creixent. S'han ant incorporant nous nodes i s'han introduït en l'estructura global reds que ja estaven formades. I aquest creixementcontinua amb el mateei sentit, encara que es tendeixca a intentar organitzar, dins de el possible, aquest caos.

La millor definició que es pot fer d'una Intranet a nivell general es que es tracte d'una Internet a petita escala.

Les intranets no son més que reds internes, entrellaçades per empreses o altres organitzacions, on la seva estructura es similar a la d'Internet, composades per un o més servidors, clients, routers, etc.,y que al mateix temps que aquesta, utilitza per a les seves comunicacions el protocòl TCP/IP. Per el seu tamany habitual podríen acollir-se dins de la definició de LAN, encara que la seva estructura i funcionalitat les fagen anar més allà d'una simple red local.

Les possibilitats que ofereix Internet son pràcticament il•limitades, no sols es possible l'intercanvi de dades, que poden ser de tot tipus, des de documents de text a programes, images, fitxers de so, video, etc., sino tamné ens permet prendre el control d'altres computadores a distància, posar-nos en contacte en temps real, es a dir, sense retard o amb retard, amb altres usuaris repartits pels cinc continents, realitzar búsquedes d'informació que necesitem o de usuaris de la Red, etc.

Les activitats que es poden efectuar son:

1. Consultar informació publicada.
2. Copiar fitxers des de la Red.
3. Enviar dades a altres usuaris o ordinadors.
4. Prendre el control d'ordinador remots.
5. Comunicar-se amb altres usuaris en temps real.
6. Realitzar transaccions comercials.

En Internet hi ha un inmens volum de dades publicades. Consultar aquesta informació en la Red es accedir a un ordinador que ens presenta les dades que son del nostre interes.

També es molt interessant poder copiar en el disc dur del nostre ordinador fitxers de tota mena i programes que estiguen disponibles en Internet. Aquesta operació s'anomena "baixar" i enviar "pujar" fitxers cap a la Red.

Així mateix es possible la transmissió d'informació directament entre usuaris, des de missatges de text fins a programes o altres tipus de fitxers.

Un altra possibilitat interesant es la de poder convertir al nostre ordinador en terminal d'un servidor que ens habilite l'ús dels seus recursos. Aquest es el cas de la biblioteca de la UNED que ens permet consultar els seus catalegs i reservar llibres.

Cada volta es mes popular la comunicació en temps real entre persones a traves d'Internet. Existeixen diferents modalitats; escrita, mitjançant sons i mitjançant so i video. La forma més sencilla es l'escrita, hi ha que consumeix menys recursos i necessita menys capacitat de transmissió de dades.

En un principi els usuaris d'Internet no permitienque aquesta es dediques a assumptes comercials o publicitaris, hui en dia l'implantació d'emprese que realitzen operacions en la Red o s'anuncien en ella es absoluta. Com reservar un billet d'avió en la companyia aerea española Iberia.

Els ordinadors que estan realment conectats a Internet i que formen part integrant d'ella son els anomenats servidors o hosts, que donen serveis com la conexió a usuaris, permeten búsquedes, disponen de bases de dades amb infinitat de programes i tota classe de fitxers,etc. Així, l'ordinador amb el que un usuari normal es conecta a Internet no forma part de la mateixa, sino que es un servidor, el seu proveedor d'accés, el que li permet accedir a traves d'ell a l'univers d'informació del ciberespai.

Quan en Internet volem accedir a un determinat fitxer, aquest es pot localitzar gracies a la seva URL (Localitzador Uniforme de Recursos) que no es més que una direcció amb un format convencional que ens permet identificar el recurs d'un node unívoc en la Red. El format de les URL es:

• L'identificador del protocòl de servici a traves del qual anem a accedir al recurs (http, ftp, gopher...), seguit per dos punts i dos barres.
• A continuació apareix la direcció IP del servidor en el que es troba el recurs sol•licitat seguit d'una barra.
• Per últim trobem el nom del fitxer concret, incluint, separada per barres la ruta completa on es troba dintre del servidor.

Per exemple:

En el cas de les direccions de correu elctronic, els format es similar a les explicades. Una direcció de correu consisteix en el nom o psedònim que el usuari al que va destinat el missatge utilitza per a identificar-se, seguit del simbo @ (arroba) i la direcció IP del servidor en el que es troba el conter de correu de l'usuari.

El simbol @ representa la preposició "en". Així, les direccions anteriors identifiquen als usuaris Agutierrez i Jeferojo que s'encontren "en" els servidors 194.100.48.16 i 190.23.190.87.

El sistema de dominis no es mes que una manera convencional d'agrupar els servidors d'Internet segons determinats criteris, permitint la seva clasificació i organització. Un domini es el nom d'un d'aquests grups o subgrups. Amb aixó, les direccions d'exemples anteriors, podrien rescriure's així:

Però si les màquines s'identifiquen unívocament per la seva direcció IP, es normal que resulte necessri un sistema que tradueixi els noms de dominis a aquestes direccions numèriques. D'aixó s'encarreguen els servidors DNS (Servici de Nombres de Domini), els quals mantenen bases de dades en les que es relacionen les diferents direccions IP amd el nom de domini que tinguen asignades. Però un sol servidor no pot almacenar l'informació de totes les direccions de la Red.

Quan nosaltres introduim en el nostre ordinador el nom d'un domini per a localitzar un recurs, aquest es enviat al servidor DNS que tinguem configurat, el qual tractara de determinar per ell mateixa quina direcció IP li crrespon. En cas de no disposar d'aquesta informació, la sol•licitarà a altres servidors DNS, sempre d'una manera gerarquitzada, descomponent el nom del domini amb les seves diferents parts i començant a preguntar per la més genèrica, esa dir, la dreta, acotant el problema fins a aplegar al servidor DNS que tingui l'informació sol•licitada. Una vegada traduit el domini amb la seva direcció IP, aquesta es torna al nostre servidor, iniciant el procés de busqueda del recurs desitjat a través d'Internet.

Per a tenir accés a Internet d'un ordinadors personal es necessari tenir diferents elements imprescindibles a part de la mateixa computadora.

• Mòdem.

El mòdem es un dispositiu, on el seu derive de les paraules Modulator i Demodulator (modulador i desmodulador), que mitjançant els protocols PPP (Protocòl Punt a Punt) i SLIP (Protocòl d'Internet per a Linies Serie) realitze la conexió amb el proveedor d'accés a traves de a linia de telefon.

Els proveedors d'acces son els ordinadors que estan conectats a Internet i que ens permeten l'acces a ell . Per a poder utilitzar el seu servei, tenim que suscriure'ns a un d'ells i pagar una quota, amb el que rebrem a més de l'acces, un nom d'usuari i una clau que ens identifique.

• Protocols de comunicacions.

Serà necessari que el nostre sistema operatiu tinga carregats els controladors per als protocols PPP o SLIP, encarregats pels modems per a establir conexions amb el proveedor. Es deu incorporar el TCP/IP per a poder comunicar-se amb el llenguatge de la Red.

• Programes d'usuari.

Aquests son navegadors webs, programes de correu electrònic, de noticies, telnet, etc., que ens permeten interpretar adequadament les dades rebudes vía mòdem.

Així, ordinadors molt diferents poden accedir a la Red sense cap restricció, no obstant es preferible contar amb un equip el més potent possible i dotat amb elements multimitja.

La necessitat de software es redueix als programes d'usuari de que l'ordinador deu dispondre per a que les dades que li son transmeses, i que es capaç de rebre mitjançant el mode i la linea telefònica, es converteixen en informació útil per a l'usuari. Si es desitja consultar pàgines web es deu instal•lar un programa que les mostre i ens permeteixca navegar per ells, utilitzar els seus enllaços, visualitzar les seves imatges, etc., els programes de correu electrònic habiliten a la computadora en la gestió de missatges, permeteixen la seva recepció, consulta i enviament, amb possibilitats bàsiques i fonamentals, etc.

• Interns.

Son targes que s'instal•len en l'interior de la carcasa de l'ordinador, en un slot d'expansió de la placa base, del qual prenen l'alimentació elèctrica i que també serveix per a la transmissió i recepció de dades. La seva gran ventaja es que, una vegad instal•lats, no necessiten alimentació externa ni molesten fora de l'ordinador.

Però no tots els usuaris disponen dels coneixements per a instal•lar-los.

• Externs.

Es conecten a un dels ports serie de la part trasera de la carcasa de l'ordinador (com el ratolí), i prenen l'alimentació directament de la red elèctrica o del conector del teclat.

Els asltres dispositius hardware que també poden ser utils en les conexions son: Tarjeta de so, altaveus i micròfon.

Finalment el servei d'acces a Internet no es directe des del propi ordinador que s'estiga utilitzant. En canvi l'enviament d'un fax o la conexió de dos equips a través de les linies telefóniques si que es directe. Per a accedir a la Red es necessari contractar un proveedor.

Dels molts proveedors d'acces que existeixen en Espanya, aleshores de contractar els seus serveis tenim que tenir en compte els diferents preus de contrata:

• Acces il•limitat en "tarifa plana", sense cap recarrec per superar un cert nombre d'hores de conexió.
• Conter de correu electrònic, encara que la majoria dels proveedors ofereixen dos als seus usuaris.
• Espai per a publicar pàgines web personals. Quasi tots els proveedors ofereixen més d'un Mb d'espai.
• Disponibilitad d'acces a un servidor de noticies.

També anomenat web, es la famosa "teranyina mundial". Es el servei que més usuaris concentra i es també el que més ha contribuït a expandir i popularitzar l'ús d'Internet.

L'hipertexte, que es la base de la WWW, es el metode per a presentar l'informació en documents que continguen enllaços o vinculs amb altres documents. Aquests enllaços poden ser texte, imagens o zones específiques d'estes últimes. El texte pel general es mostra resaltat, bé en diferent color, be subratllat, o mitjançant els dos sistemes. Les images es mostren com enllaços per la sensibilitat que la punta del ratolí ofereix al trobar-se damunt, transformant-se la fletxa del ratolí amb una mà tancada amb l'index extés.

Ampliant aquest concepte a sons i video, junt amb bases de dades i programes de comunicacions, obtenint el concepte d'hipermitja.

L'exit de la WWW es troba en la simplicitat de l'us i la manera intuitiva en la que es presenta l'informació, a més a més a aconseguit integrar o que siguen accecibles des d'ella, molts altres serveis d'Internet. Gran part d'aquest éxit es deu als anomenats browsers, o actuals navegadors als que també inicialment sel's anomenà fullejadors i examinadors, que no eren altra cosa que lectors de hipertexte las que se'ls hi ha incorporat els distints protocols de serveis d'Internet.

Els documents d'hipertexte necessiten per a ser creats, de un llenguatge de programació especific. el llenguatge de programació per a documents d'hipertexte es el HTML (Llenguatge de Marques Hiper Texte). Aquest llenguatge s'ha vist completat per l'ús d'altres llenguatges com JAVA, que han convertit els documents d'hipertexte en documents de hipermitja. l'inclusió d'imatges i sons, il la creació de l'hipermitja, ha segut possible per l'evolució en els servidors WWW de programes en aquests altres llenguatges.

Al igual que existeix un llenguatge de programació especific per als documents de la WWW, o pàgina web, existeix un protocòl de transmissió de les pàgines i una forma d'identificar estes en el gran món de la web. El HTTP (Protocòl de Transmissió de Hiper Texte) es el protocòl de transmissió de les pàgines web, i les direccions URL (Localitzador Uniforme de Recursos) sonla forma de nombrar els documents. El URL es el localitzador dels recursos.

Una direcció URL està formada pelmétode d'acces, a traves del qual s'accedeix al document,i que, en el cas de les pàgines web, es el protocòl HTTP,la direcció IP del host, i la ruta definida per la via d'acces al directori, on s'encontra el document en el host, i el nom del document.

El World Wide Web, creada peldessarollament de l'idea d'hipertexte, s'ha convertit en el servei més important d'Internet.

El correu electronic o E-Mail, va ser un dels primers serveis amb els que hi va contar Internet degut a que era el métode més utilitzat en qualsevol red informàtica per a la comunicació dels usuaris.

Consisteix amb l'enviament i recepció de missatges escrits, a mode de cartes, per part de qualsevol usuari amb un conte obert d'aquest servei. Hui en dia també es possible qualsevol tipus de fitxer adherit al missatge i utilitzar hipertexte en la seva comprensió. Aquest servici es el més utilitzat en la red.

El E-Mail permeteix enviar una carta electrònica a qualsevol usuari de la red que tinga una direcció de correu electrònic, el que es el mateix , que pot ser codificat en format ASCIL.

Per a enviar un carreu electrònic no es necessari que els ordinadors de l'emisor i el receptor estiguen simultaneament utilitzant el servei. Quan un usuari envia un correu, auqest viatja de uns servidors de correus a altres,fins que aplega al servidor de correu electrònic del destinatari, on la seva direcció es reconeguda. El missatge s'almacenaen el servidor fins que el destinatari es conecte i el recupera de la seva bústia recibint-lo al seu ordinador.

Hi ha dos tipus de servidors E-Mail: Els servidors SMTP (Protocòl sencill de Transferencies de Correu), que solen ser els servidors de correu eixint, i els servidors POP3 (Protocòl d'Oficina de Correu versió3), que solen ser els servidors de correu entrante.

Una direcció de correu electrònic està definida pel nom de l'usuari, un renom o alguna clau alfanumèrica que el caracteritza, el signe @ i el nom del servidor on es recibeix el correu.

Altres ventatges del E-Mail es que permeteix enviar copies de les cartes a altres destinataris, a mode de circulars, i enviar copies ocultes. La mateixa carta pot ser remitida per nosaltres a quants usuaris tinga'm necessitat, fent ús de les anomenades copies de carbó,que repeteixen l'enviament del correu a les direccions que hagem escollit, mostrant que altres destinataris han tingut també el missatge a cad receptor del correu. L'enviament de copies ocultes evite que la resta de destinataris, que apareixen quan utilitzem les copies de carbó, figuren en cada missatge rebut.

Els programes de E-Mail permeteixen crear llista destinataris amb la fi de realitzar automàticament enivaments múltiples sense necessitat d'especificar una a una les direccions de cadascun dels usuaris als que va dirigit un cert missatge.

En Internet existeixen diversos i nombrosos fòrums de discusió, on els usuaris poden expresar els seves opnions i buscar informació sobre un assumpte en particular. Aquests forums plurals on es debateix a nivell mundial es la USENET (Red d'usuaris).

Esta organitzada en diferents grups, esta dividida per temes, que es coneixen amb el nom de grup de noticies o simplement NEWS. Cada grup de discusió es centra en un tema particular, i qualsevol tema que es puga imaginar té el seu propi grup de discusió.

L'ús dels distints serveis que ofereis Internet es realitza mitjançant una programes específics disenyats en aquest fin. Aquests son necessaris per a poder utilitzar l'informació que recibim de la red i la que enviem a ella. Son els anomenats progames client.

El servei principal d'aquest hui en dia es WWW.

El primer navegador fou el NCSA Mosaic,on el seu entorn gràfic de tipus Windows va permetre un ús més còmode i dinàmic dels recursos Web.

Encara que aquest navegador ha quedat totalment en desús, els nous navegadors de Netscape i de Microsoft han heredat d'ell la seva filosofia i aspecte visual, incorporant, un gran nombre de noves funcion i millores.

Un navegador es un programa que interpreta el codi HTML (Llenguatge de Marques d'Hiper Texte) de les pàgines web, i les presenta en pantalla amb tots els seus elements.

L'intercanvi d0informació amb el servidor web es porta a terme mitjançant el protocòl http.

Les pàgines web estàn escrites en hipertexte, que contene texte, imagens i vinculs que permeten l'acces dinamic d'unes a altres.

Extenent el concepte d'hipertexte al mé avançat d'hipermitja les pàgines web poden contenir elements multimitja de tot tipus.

Els navegadors, a més de visualitzar els elements de les pàgines i permetre l'interacció de l'usuari amb les mateixes mitjançant enllaços ofereixen altres possibilitats que defineixen en conjunt el concepte de navegació.

La major part de l'interface gràfic de Navigator està destint a la finestra de visualització de les pàgines web. Dita finestra s'encontra situada baix els menus desplegables i d'estris del programa, i dispon de barres de scroll per al desplaçament de la pàgina quan aquesta excedeix les dimensions de la mateixa.

En aquest espai es mostren tots els elements del document d'hipertexte, també s'interactuen els enllaços. Esta operació es realitza fent clic sobre els mateixos, que poden ser fragments de textes o imatges. Al pasar per damunt d'un enllaç, la punta d'un ratoli adquereix forma de mà amb un dit senyalant.

La navegació consisteix en desplaçarse d'unes pàgine a unes altres en l'oceà WWW.

Una vegada situats en un determinada pàgina, podrem viatjar d'unes a altres mitjançants els enllaços d'hiprtexte. A mes Navigator dispón d'opcions per a regresar a la pàgina visitada anteriorment, anar a la siguient, recargar la pàgina actual, tornar a la primera pàgina visitada en la sesió i detenir la carga en curs.

Assovint consultarem informació de les pàgines que desitgemdispondre en el futur. Per a açó el navegador ens permeteix variar possibilitats, doncs podem salvar en disc una pàgina o una imatge independent o bé imprimir en paper el document.

L'informació que podem aobtenir mitjançant Navigator de les pàgines visitades es molt àmplia, a més de que en la propia finestra principal del navegador es presenta elnom de la pàgina visitada, la seva direcció URL, l'esta de recarrega de la mateixa i si es o no segura, també podremaccedir al llistat del seu codi font HTML.

A més dels missatges tipo carta es també possible tot tipus de fitxers.

Els dos programes més extesos són: Microsoft Exchange i el Netscape Messanger.

Pdoem rebre els missatges de correu que tinguem pendents al nostre servidor tan sols apretant un botó i inscriure el nostre nom d'usuari i password.

Podem organitzar els missatges mitjançant una estructura de carpetes i subcarpetes, d'on després podrem consultar-los.

Per a enviar missatges l'usuari te que intropduir le següents dades:

• Direcció del destinatari. Conté les diferents opcions d'enviament.
• Assumpte del correu.
• Fitxers adherits que es dessitgen enviar juntament al missatge.

Mitjançant el servei Telnet podem convertir al nostre ordinador amb una simple terminal virtual d'un servidor que ens ofereix les seves possibilitats.

WinTel32, es una aplicació més moderna i potent que es capaç de montar imatges i de transmetre fitxers des de o cap a el servidor.

WinTel32 s'ejecuta a una finestra que disposa d'una barra de menus desplegables i quatre botons baix de les anteriors. A la dreta dels botons hi ha una zona usada per a que el programa mostre l' informació sobre l'estat de la conexió. La resta de lafinestra es l'espai destinat a la visualització de la sessió activa.

Una vegada establida la conexió amb el servidor, el manejo de l'emulador terminal es realitza segons els comandos del servidor.

Anem a aprendre el maneig dels mitjans més importants que existeixen per a localitzar informació que es troba a Internet. Un dels problemes més frecuents dels usuaris poc experimentats, es el de perdres tractan de localitzar en la Red l'informació sobre els temes que son del seu interes.

Per a que siga més fàcil de localitzar l'informació editada a Internet existeixenels anomenats buscadors, tan de pàgines com d'usuaris.

Un buscador esta format per una ampla base de dades a les que podem tenir acces mitjançant els seus métodes de búsqueda, el que ens permet localitzar l'informació que volem trobar.

Per a generar les bases de dades hi han dos formes. La primera es la creació de la base de dades per index i categories. Els indexs els crea l'administrador del buscador mitjançant l'inscripció en el mateix de les direccions URL on es troba l'informació. La segona forma de generar la base de dades del buscador es mitjançant l'ús dels denominats robots, "aranyes". Un robot es un programa que navega de forma autonoma a traves de les pàgines web, reconeix enllaços i pasa de unes pàgines a altres.

Aquestes dues formes de generar les bases de dades donen lloc ados tipus de buscadors: els indexs i els motors de búsqueda.

Buscador tipus index es yahoo i de motor es Alta Vista.

L'informació tan en els index com en els motors,es mostra agrupada en categories.

En la búsqueda en categories es prou anar concretant les mateixes, de més generals a més específiques, fins a arrivar a les referències que busquem o creiem que són vàlides, en qualsevol cas les consultarem mitjançant els enllaços del buscador.

Si no sabem la categoria a la que pot pertanyer l'informació que tratem de localitzar, podem recorrir a la búsqueda per paràmetres, o el que es el mateix, especificant la paraula o paraules claus que estàn relacionades amb l'informació desitjada; els buscador ens mostra l'informació que té a la seva base de dades relacionada amb aquestes paraules i d'aquesta manera podem accedir a ella.

La búsqueda per parametres es fa més prescisa aplicant l'ús dels operadors lògics.

Els buscadors poden ser de pàgines o d'usuaris,depenent del tipus d'informació que localitzen. Els primers són buscadors de documents, i poden ser bases de dades de recursos especifics d'una activitat, d'una àrea geogràfica, de un idoma... o base de dades generals que recullen tot tipus de pàgines i documents accecibles a traves de la web. Els segons són buscadors no documentals, i contenen les guies i les bases de dades que recolleixen informació dels usuaris individual d' Internet i les empreses presents a la Red.

Yahoo es defineix com una guia gerarquica universal. Té més de 20000 categories.

Els treballadors de Yahoo naveguen per Internet, pàgines web, ftp, news... i cataloguen els recursos que es van trobant d'acord en les categories que existeixen, agrandant-les quan sigui necessari.

Per a fer un búsqueda en Yahoo, el primer que tenim que fer es elegir la categoria per la que tinguem que iniciar la búsqueda.

Yahoo es un index gerarquic, que presenta l'informació, es a dir, els enllaços als documents, seguint una lògic basada no solos en l'estructura de clasificació de les categories, si no d'establir una gerarquia dels enllaços per a una major comoditat.

quan entrem en una categoria, aquesta pot contar com alguna dubdivisió. Al costat dret d'aquelles subcategories figuraran entre parentesi el nombre de referències, enllaços a documents i noves categories a nivell inferior.

Les categories poden estar marcades a la dreta amb una taca groga en la que està escrita la paraula "new", el que dona a coneixer les novetats incorporades.

Els documents, quan s'incorporen, tenen esta marca, i alguns també estan senyalats amb unes ulleres roges, que son el simbol que utilitza Yahoo per a recomanar visitar una direcció. Amb les ulleres s'identifiquen les direccions "cool", o direccions interesants.

Una altra manera de buscar en Yahoo es mitjançant paraules claus, el que ens dona com a resultat un llistat amb el qual aparegueren els enllaços a FAQ, a indexs o a documents, agrupats tots ells per la categoria a la que pertanyen. La búsqueda es pot fer en tot Yahoo. Una vegada realitzada, ens mostraran enllaços als documents que ha trobat amb els parametres de búsqueda especificats. Per a efectuar una d'aquestes búsquedes per paraules claus, tindrem que escriure aquestes en un quadre de dialeg al costat del qual aparegue el botó "search" (buscar).

Yahoo ofereix altres serveis com:

• Selecció de novetats (New).
• Selecció de llocs interesanta o especialment bons (Cool).
• Notícies (Today's News, News).
• Deports (Sports).
• Temps (Weather).
• Pàgines grogues (Yellow Pages).
• Buscador d'usuaris (People Search).
• Correu electrònic (E-Mail).
• Chat (Chat).
• Anuncis (Classifield).
• Contactes (Personals)
• Mapa (Maps).
• Cotisacions de borsa (Stock Quotes).
• Buscadors locals de varies ciutats americanes (Yahoo Metros).
• Buscadors locals de varios paisos (World Yahoo).
• ... i altres molts serveis més, recollits alguns d'ells en Más Yahoo (More Yahoo)

MOTORS:

Altavista es un buscador basat en l'us d'un programa anomenat robot, o més concretament aranya, que visita i realitza indexs als llocs per on passa, generant una inmensa base de dades en més dedotze milions de paraules reconegudes i un registre de més de trenta milions de direccions URL. Per a manejar tot aquest volum d'informació que es la base de dades d'Altavista, on tan sols l'index de la web ocupa més de quaranta gigabytes, Digital dispose dels servidors Alpha, amb una memòria RAM de molts gigabytes i discs RAID, i una ampla banda de cent megabytes per segon,el que traduït vol dir que Altavista funciona amb els que en tota seguritat, son un dels servidors més potents de tota la Red.

El robot d'Altavista,Scooter, visita i indexa qualsevol de les més de seixanta milions de pàgines que hi han en la Web, i els més de centmil missatges públics que diariament apreixen amb els grups de noticies. El robot va d'unes pàgiens a altres a traves dels enllaços, actualitzant constantment la base de dades, i procurant no sobre carregar cap servidor. Si una pàgina no pot ser visitada, per codi HTML o perquè s'ha suprimit, el robot elimina qualsevol enllaç anterior que tingues aquella direcció.

Altres motors de busqueda donen un indexde correlació en tan per cent,que ens informa sobre la possible qualitat del document encontrat d'acord amb els parametres de busca.

Aquest tipus de buscadors son ideals si no tenim una idea molt clara de la categoria a la que pot pertanyer l'informació que desitgem trobar. Llavors tenim que recorrer a una búsqueda, al treballar aquest com una base de dades de documents indexats i ser un mecanisme objectiou per a recopilar l'informació, ja que no depén de que haja algú que incloga la direcció URL d'undocument.

L'inconvenient de fer una búsqueda per parametres es que tenim que tractar de ser el més concretsal definir-los. Si son massa generals són, el que ens passarà es que apareixeranun gran nombre de referències no vàlides, i llavors podrem classificar aquesta busqueda com a inútil pel gran soroll que té.

Per a evitar el soroll podem utilitzar els arguments de búsqueda. En Altavista podem utilitzar els siguients operadors bàsics:

• El signe de suma + . Obliga a que la paraula a que precedeix estiga inclosa en el document. Es l'operador per defectede qualsevol buscador.
• El signe de resta - . Obliga a que la paraula a que precedeix no figure en el document.
• Les cometes ". Serveixen per a incloure oracions. Seleccione els documents que continguen literalment les paraules incloses entre elles.
• L'asterisc *. Serveix com a arrel per a les paraules,substituint cadenes de caracters o lletres de les paraules per les quals fem la búsqueda.
• Les majuscules/minuscules. Al diferenciar entre majuscules/minuscules,obliguem a fer la búsqueda literal de la paraula que hem escrit en les primeres. Tota paraula buscada en minuscules localitza les que estan escrites com majuscules; en el cas contrari no passa el mateix.
• L'expressió link. L'expressió"link: www.pàgina-web.es" dona com a resultat les pàgines uetenenenllaços com la pàgina web que hem utilitzat en l'instrucció.
• L'expressió hosts. L'expressió " + hosts:*.es" fa que la búsqueda es restringeixca als dominis, sense importar el nom.

Altavista permeteix efectuar búsquedes avançades, més completes i complexes que les que podem fer definint paraules clau o fent servir els operadors explicats.

Al fer una búsqueda en Altavista podem elegir el lloc d'on buscar: La Web o els grups de noticies Usenet. També l'idioma. Es pot elegir entre vint-i-cinc llengües.

Quan vaiga a realitzar una búsqueda per parametres es deu afegir algunes recomanacions generals:

• Provar amb els buscadors espanyols, i si no obté un resultat faig de nou la búsqueda amb ingles.
• Atenció a l'ortografia. Assegure's de que les paraules estiguen escrites correctament.
• Ús de tilles, majuscules/minuscules.
• No menyspreu les pàgines personals dels suaris d'Internet.
• Quan ser concret i quan ser genèric. Sigueu concrets quan tingueu la seguretat de que la seva búsqueda no es veiga perjudicada. Siga generic sempre que l'informació que busca estiga relacionada amb un tema del que estigui molt interesat.
• Pense l'expressió correcta.
• Elegeixca a qui puga disposar de l'informació de més calitat.
• Llegeixca les FAQ o pregunte.